Arxiu de l'autor: Elvira Safont

De caça a La Torre Martines

La cacera a Vistabella és un esport professional. Estan regulats per llei tots els aspectes que tenen relació: vedats, escopetes, temps de cacera, animals per abatre… i hi ha una societat de caçadors que en controla el funcionament. Ara parlem d’una afició de temps d’oci.
Però va haver un temps que a tots els masos hi havia una escopeta. Conills, guatlles i perdius paraven a la cassola sense passar pel supermercat o la carnisseria. Els masos eren una unitat de producció i supervivència, era obligat aprofitar-ho tot.

Hem sentit contar que el tio Nelo del mas de Garrido, als anys 30 del segle XX, sempre que eixia de casa portava una escopeta de perdigons i tenia el rècord personal d’haver abatut d’un tret 7 perdius. Clar que primer havia posat un reng de gra de blat en un solc i havia esperat que elles es posaren en filera.

Al mas de La Torre Martines al Pla Avall, a finals dels anys 40, d’escopetes en tenien unes quantes. I un dia  de cacera era una festa, a vegades venien familiars, amics i veïns. I, com a mínim, tastar la carn de llebre estava garantit.

[De caça a La Torre Martines] c1952. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduard Fabregat Escobar

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

A la fresca

Quan arribava el solstici d’estiu, només passat sant joan de juny, en les pataques tardanes acabades de sembrar i en el blat al bancal encara per segar, a Vistabella començava un parèntesi de reunions a la fresca que s’allargava fins setembre.

A les vesprades, o a les nits després de sopar, xerrar en els veïns al carrer era el més paregut a l’oci i les vacances: paraules desconegudes al món rural.

El punt mig de La Plaça -coneguda també com a carrer Major- fa cantonada amb la Sala de la Vila i va ser durant molt anys el àgora de les tertúlies. Quan just davant la porta del cafè Penyagolosa hi havia la carnisseria del tio Natàlio i la tia Heliodora el rogle de cadires per xerrar a la fresca era un clàssic: d’hòmens, d’estiu, d’ombra.

[Tertúlia d’estiu a la plaça] c. 1970. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El tupè d’Elvis a la porta de l’església

El cantant i compositor Elvis Presley, conegut com a Rei del Rock & Roll,  va provocar una autèntica revolució en el món de la música als anys 50 del segle XX, i se’l va identificar amb molts canvis socials: d’indumentària, de comportaments i de pentinat.  Va popularitzar entre els jóvens el tupè, aquella porció de cabells immediats al front, que es deixen més llargs que els altres i es porten pentinats enlaire i cap a darrere.

[El tupè d’Elvis a la porta de l’església] FOTO CARMEN de Cabanes, 11 de maig de 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo

El tupè d’Elvis va eixir dels Estats Units per imposar-se a tot el món, i amb gran mèrit va arribar a la porta de l’església de Vistabella, en uns anys que el poble estava més fora del mapa que dins: una carretera plena de pedres i corbes, i alguns aparells de ràdio eren les úniques vies de comunicació amb l’exterior. 

Elvis va ser l’amo fins que els Beatles van agranar la seua herència i van imposar els cabells llargs i llisos a tots els xics jóvens. També pels carrers de Vistabella.

Però eixa és una altra història que contarem en una altra ocasió.

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Penyagolosa és femení, redéu!

El nostre territori és terra de frontera, per això compartim paraules mesclades en els nostres veïns de parla castellana: a Villahermosa de les manzanas en diuen pomas i a Vistabella del pic en diem pico. El pico DE Penyagolosa. Però que el nom pico sigue masculí no vol dir que el nom Penyagolosa també ho sigue.

La tradició oral que hem heretat dels nostres avantpassats es refereix a Penyagolosa en femení, com a muntanya i com a penya: les terres DE Penyagolosa, els pins DE Penyagolosa, a prop DE Penyagolosa, està aboirat A Penyagolosa o està nevant A Penyagolosa… perquè sempre que Penyagolosa com a topònim va assoles és del gènere femení.

En les jornades de l’UJI “Paisatge, etnografia i rituals a Penyagolosa” el juliol del 2015, el filòleg Jesús Bernat ja va denunciar aquesta confusió. La seua comunicació posava de manifest la desídia de l’administració en l’ús dels rètols oficials que no respecten el valor patrimonial dels topònims com a notaris del paisatge.

[Una gran senyora] Foto Jesús Bernat Agut

El turisme i l’excursionisme -benvinguts però foranis- han errat el gènere de Penyagolosa perquè han confós el gènere de la paraula “pico” amb el gènere del nom “Penyagolosa”,  i per això han començat a aparèixer uns benintencionats però equivocats AL i DEL al costat de Penyagolosa (Camins del Penyagolosa, Aplec del Penyagolosa, Mancomunitat del Penyagolosa…) I ens estan arraconant: mentre les errades vénen de fora s’entenen però s’han escampat com taca d’oli i ara ja ixen des del mateix territori. Anem de cap a perdre la nostra herència, estem oblidant el fet que vivim a les faldes i els peus d’una gran senyora!

Açò és un crit d’auxili. Des de dins del territori DE Penyagolosa reivindiquem el gènere femení DE Penyagolosa i encoratgem als que van A Penyagolosa, als que estimem i parlen DE Penyagolosa a respectar la idiosincràcia de la seua naturalesa femenina, la que li van atorgar els nostres avantpassats. Redéu!

 

Quan Sunsi era cotero

El darrer divendres de cada mes d’abril, des de fa segles i en horari solar, els Pelegrins de Les Useres inauguren el rosari de rogatives que, des d’alguns pobles, arriben a Sant Joan de Penyagolosa. O vere Deus. Tots els camins solitaris despertaran al ritme dels bordons de fusta quan toquen a terra i marquen el pas. O vere Deus. La màgia d’un cant amb veus d’home que ve d’un altre temps, i que demana pau, salut i aigua del cel, tornarà a impactar a centenars de visitants. I en sent demà milers d’imatges circularan per la premsa i les xarxes socials.

Però als anys 70 del segle XX, quan els Pelegrins arribaven al seu destí, només els esperava el santet. I la família de l’ermità, que va assumir de vegades més d’un paper en el ritual. Quan no pujaven coteros de Vistabella, la filla xicoteta es posava el roquet i feia d’escolanet.

Un cronista excepcional, el fotògraf Manuel Cruzado Cazador, va narrar en imatges la bellesa crua i aspra dels Pelegrins sense turistes, l’acollida dels darrers ermitans de Sant Joan de Penyagolosa i a Sunsi fent de cotero perquè no tenia un germà.

O vere Deus, trinus et unus.

Da nobis salutem et pacem et pluviam de Caelis.

Manuel Cruzado Cazador. 28 abril 1973

Manuel Cruzado Cazador. 27 abril 1974

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Baixem al pregó

Al llarg dels anys Vistabella sempre ha estat molt lluny de la capital de la província, no se sap si degut al difícil accés -avui dia totalment resolt- o si degut a que Castelló sempre ha viscut d’esquena als pobles. Un dia a l’any es fa una excepció: la ciutat de Castelló convida els pobles que la fan capital a desfilar en el tancament del seu pregó de festes de la Magdalena.

La representació de cada poble darrere del seu cartellet identificatiu escenifica un territori que voreja el mar i s’enfila a la muntanya, que té tarongers de fa cent anys i oliveres mil·lenàries. Una riquesa, de gran força tota unida, que es dispersa quan s’acaba el pregó.

Concurs de tall de llenya, festes de la Magdalena 24 de març de 1954. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont

Pregó de la Magdalena, 23 de març de 1957. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Consuelo Miralles Campos

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Més enllà de participar en un acte lúdic, festiu i folclòric, per a Vistabella baixar al pregó ha sigut i és un acte de reafirmació de la pròpia existència.

Pregó de la Magdalena, 15 de març de 1952. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elisa Garcia Robres

Pregó de la Magdalena, 3 de març de 1956. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Vicente Folch

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

 

El regal de Jesús Bernat: un llistat de 3570 topònims vius

El passsat mes d’agost de 2016 Jesús Bernat va fer una xarrada-homenatge als 33 informants del terme de Vistabella que al llarg de més de vint anys li han parlat sobre els noms dels llocs. Va ser el resum de Tot està batejat fet des del cap i des del cor.

Des del cap perquè la recerca bibliogràfica i documental demana coneixements específics, i molts anys de feina sistemàtica.

Des del cor perquè els informants que li queden vius tenen una mitjana de 80 anys i la seua cultura és de tradició oral, la majoria no han seguit estudis reglats i, en canvi, és gràcies a ells que s’ha pogut normalitzar una part del nostre patrimoni cultural.

Aquell homenatge era el preludi de la publicació de la tesi sobre la Toponímia de Vistabella: ara ja es poden consultar les 1305 pàgines que contenen els noms del nostre territori.

A més dels informants, Jesús Bernat s’ha recolzat en els mapes, per això ha comptat amb l’ajuda de Pau Fuster d’ El Tossal Cartografies: junts són autors del primer mapa normalitzat del nostre terme.

Per completar la investigació ha hagut de fer un buidatge de tota la cartografia que existeix sobre Vistabella des de 1911, i també ha hagut de transcriure les 12 Visures de la Setena de Culla corresponents al terme de Vistabella, que van des del 1555 al 1759.

No endevinaríeu mai les coses que s’aprenen llegint un cens del 1510, o un del 1812!

El resultat final és una suma de 3570 noms de lloc ordenats alfabèticament, 3570 notaris del nostre paisatge. La versió definitiva estarà completada l’any 2018, ara mateix encara n’hi ha errades tipogràfiques i estilístiques de diferent tipologia.

D’ara endavant este serà el diccionari que hem de consultar quan vulguem escriure correctament els noms dels 151 Km2 del terme. I com diu Jesús Bernat “… no tot el que hem dit pot ser definitiu. I això és motiu suficient per seguir escoltant el dictat de la natura d’aquesta extensa i bella vista, els mots savis i antics dels seus escassos masovers i els secrets que encara ens guarden els vells papers.”

Al Jesús de les paraules
massa coses que li devem:
com en les gràcies no n’hi ha prou,
fill del terme li posarem.