Arxiu de la categoria: Fotografia

Desitjos i carta als reixos per al 2018

(c) Abel Espinosa Miro

Benvolguts reis mags:

L’any passat vam demanar tres desitjos dels quals només en vam aconseguir un: l’exposició dels documents antics que ha portat també la seua digitalització. Gràcies, vam tenir sort i finalment els documents s’han restaurat i podem consultar-los a la Biblioteca Digital de Castelló.

Per part de l’Administració continuem sense notícies d’impuls cap als arxius municipals en pobles de les nostres característiques: menors de 5000 habitants, en zones rurals. Pareix que els reixos estan molt enfeinats i no tenen bona comunicació en els governats i governantes valencianes. O com que Vistabella és un poble aïllat de Castelló, València i Madrid  no arriben els regals a temps. Ja no sabem què pensar.

Cap resposta sobre la constitució de la biblioteca municipal, encara la bona voluntat per adequar l’espai com a sala de lectura, però sense llibres actualitzats ni activitat bibliotecària. Sempre agraint a les voluntàries que ocupen el seu temps en mantenir-lo viu els caps de setmana.

Aquest any demanarem els mateixos desitjos: la necessitat i el reconeixement del valor de la biblioteca com a espai informatiu, formatiu, educatiu i socialitzador, i de l’arxiu municipal que ens nodreix d’informació per a reconstruir el nostre passat, present i futur.

Estimats reis mags, nosaltres continuem treballant.

Anuncis

Elles, de blanc

Una dècada després d’acabada la guerra, l’ambient de misèria i l’escassetat en general només podien amagar-se un poc si s’uniformaven els xiquets d’escola: d’una manera positiva les bates mos igualen -no deixen vore si per baix els vestits porten llacets nous o si estan recosits a pedaços- i mos fan sentir acollits dins el grup.

Però quan parlem de l’educació de les xiquetes, a les moltes discriminacions per raons de gènere cal afegir el valor del color de la roba, vigent ara al segle XXI, quan encara classifica les persones de color rosa o blau segons el seu sexe biològic. A la postguerra l’únic color possible per educar les xiquetes, que havien de ser mares de família després de casar-se a l’església, era la puresa virginal del color blanc.

A Vistabella els xics no van portar mai una bata de color blanc per anar a escola.

[Elles, de blanc] c.1947. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Elvira Pitarch Edo

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Imatges de companyia

L’any 1000 les parets de les xicotetes i fosques esglésies romàniques es pintaven plenes d’escenes bíbliques alliçonadores, i els fidels entraven per conèixer el cel i eixien atemorits de l’infern.

Aquesta didàctica del cristianisme, el fet de pintar els valors i les creences en imatges, li ha donat bon resultats al llarg de la història: no cal saber llegir per a captar d’un cop d’ull el missatge. Amb la impremta les estampes van popularitzar les crucifixions i les marededéus fora de les esglésies, dins les escoles i als calendaris.

Les estampes són les imatges religioses impresses, i al món rural han sigut emmarcades a les capçaleres dels llits, a les parets dels menjadors i a les entrades de les cases. Van substituir els amulets protectors fets de manolls d’herbes, i els xiquets feien col·lecció d’estampetes de santets abans que s’inventaren els cromos de futbolistes. De dubtós gust estètic, la seua companyia -entre la fe i l’esoterisme- ja no forma part de la nostra actualitat.

Foto CARMEN de Cabanes [La Sagrada Família a La Placeta] 1961. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Clotilde Tena Edo

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El benifet del raval de Sant Joan

Els trossos de terra més citats a Vistabella són els bancals, però la llista de totes les paraules que defineixen les terres per cultivar és més llarga: hort, freginal, heredat, artiga, tancat, sort, quadró i benifet també són un patrimoni que hauríem de conservar.

Benifet significa benefici, i té els seus orígens en l’època feudal. Fa referència a la concessió de terres feta per un senyor a un conreador a canvi de certs pactes i obligacions. Coneixem alguns benifets que van arribar al segle XX, com els del tio Federico, davant de la font de Dalt o baix de les escoles: trossos de terra en molt bona ubicació, al costat del poble mateix i que han desaparegut al ser engolits per la construcció de cases.

Però al raval de Sant Joan encara se’n conserva un:  el benifet de don Ramon, una paret de pedra voreja un tros de terra que ara no es cultiva i emmarca una paraula en perill d’extinció.

[L’equilibri de les nòvies] 1951. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Nou anys de trenes

Un pentinat característic de meitat del segle XX i que en el pas dels anys ha caigut en desús són les trenes de les xiquetes. Herència pràctica d’èpoques quan les famílies no podien dedicar temps a rentar sovint ni pentinar diàriament les criatures, els cabells trenats dels anys 50 i 60 uniformaven les xiquetes tant o més que les bates d’escola.

Fins que es prenia la comunió als vuit anys, un sagrament que era socialment obligatori. Els cabells llargs de les trenes permetien fer monyos i recollits alts per lluir vels blancs amb els vestits de la festa de la comunió, o portar cabells llargs amb coronetes de flors.

Però als nou anys es tallaven les trenes a ras: un ritu de pas cap a l’edat adulta; amb l’inici de la pubertat les trenes s’havien acabat.

[Nou anys de trenes] 1966. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Estrella Sáenz de la Torre

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

L’arcada de Sant Bertomeu del Boi

Va haver un temps que, a Vistabella del Maestrat, o eres de Sant Joan o eres de Sant Bertomeu. A l’època medieval el món es va organitzar al nostre territori en una dualitat perfecta: dos sants, quatre peirons, dues ermites, dues fonts de camí. I provessons. Sant Joan de Penyagolosa per al Pla Amunt i Sant Bertomeu del Boi per al Pla Avall, l’Alforí per beure quan baixes de dalt i el Fontanal per beure quan puges de baix. Un món ben equilibrat.

Però el segle XX va despoblar primer el Boi i després el Pla Avall, i la vida va perdre l’estabilitat: l’ermita de Sant Bertomeu va tancar, i Sant Joan va concentrar tota la fe, les provessons i les visites des dels anys seixanta del segle passat.
Van buidar Sant Bertomeu fins el seu campanar de cadireta i l’ermita va arribar a allotjar ramats d’ovelles. Però els temps canvien: els masos abandonats estan recuperant els teulats, el poble de Culla refà a peu el camí dels seus avantpassats cap a Penyagolosa i passa a saludar el sant del Boi, i el poble de Vistabella torna a cantar-li els gojos i a fer un bureo a la seua era cada 24 d’agost.

L’arcada de Sant Bertomeu acull visitants des de l’any 1588 en un entorn natural privilegiat i desconegut per al turisme de masses. A la seua resistència antiga ha afegit la paciència d’esperar durant cinquanta anys que nosaltres recuperarem l’equilibri, i l’ermita la campana.

[L’arcada de Sant Bertomeu] c 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris

[La penúltima campana] c 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Pitarch Salvador

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

De caça a La Torre Martines

La cacera a Vistabella és un esport professional. Estan regulats per llei tots els aspectes que tenen relació: vedats, escopetes, temps de cacera, animals per abatre… i hi ha una societat de caçadors que en controla el funcionament. Ara parlem d’una afició de temps d’oci.
Però va haver un temps que a tots els masos hi havia una escopeta. Conills, guatlles i perdius paraven a la cassola sense passar pel supermercat o la carnisseria. Els masos eren una unitat de producció i supervivència, era obligat aprofitar-ho tot.

Hem sentit contar que el tio Nelo del mas de Garrido, als anys 30 del segle XX, sempre que eixia de casa portava una escopeta de perdigons i tenia el rècord personal d’haver abatut d’un tret 7 perdius. Clar que primer havia posat un reng de gra de blat en un solc i havia esperat que elles es posaren en filera.

Al mas de La Torre Martines al Pla Avall, a finals dels anys 40, d’escopetes en tenien unes quantes. I un dia  de cacera era una festa, a vegades venien familiars, amics i veïns. I, com a mínim, tastar la carn de llebre estava garantit.

[De caça a La Torre Martines] ca.1952. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Eduard Fabregat Escobar

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT