Arxiu de la categoria: Vocabulari

Penyagolosa és femení, redéu!

El nostre territori és terra de frontera, per això compartim paraules mesclades en els nostres veïns de parla castellana: a Villahermosa de les manzanas en diuen pomas i a Vistabella del pic en diem pico. El pico DE Penyagolosa. Però que el nom pico sigue masculí no vol dir que el nom Penyagolosa també ho sigue.

La tradició oral que hem heretat dels nostres avantpassats es refereix a Penyagolosa en femení, com a muntanya i com a penya: les terres DE Penyagolosa, els pins DE Penyagolosa, a prop DE Penyagolosa, està aboirat A Penyagolosa o està nevant A Penyagolosa… perquè sempre que Penyagolosa com a topònim va assoles és del gènere femení.

En les jornades de l’UJI “Paisatge, etnografia i rituals a Penyagolosa” el juliol del 2015, el filòleg Jesús Bernat ja va denunciar aquesta confusió. La seua comunicació posava de manifest la desídia de l’administració en l’ús dels rètols oficials que no respecten el valor patrimonial dels topònims com a notaris del paisatge.

[Una gran senyora] Foto Jesús Bernat Agut

El turisme i l’excursionisme -benvinguts però foranis- han errat el gènere de Penyagolosa perquè han confós el gènere de la paraula “pico” amb el gènere del nom “Penyagolosa”,  i per això han començat a aparèixer uns benintencionats però equivocats AL i DEL al costat de Penyagolosa (Camins del Penyagolosa, Aplec del Penyagolosa, Mancomunitat del Penyagolosa…) I ens estan arraconant: mentre les errades vénen de fora s’entenen però s’han escampat com taca d’oli i ara ja ixen des del mateix territori. Anem de cap a perdre la nostra herència, estem oblidant el fet que vivim a les faldes i els peus d’una gran senyora!

Açò és un crit d’auxili. Des de dins del territori DE Penyagolosa reivindiquem el gènere femení DE Penyagolosa i encoratgem als que van A Penyagolosa, als que estimem i parlen DE Penyagolosa a respectar la idiosincràcia de la seua naturalesa femenina, la que li van atorgar els nostres avantpassats. Redéu!

 

Quan Sunsi era cotero

El darrer divendres de cada mes d’abril, des de fa segles i en horari solar, els Pelegrins de Les Useres inauguren el rosari de rogatives que, des d’alguns pobles, arriben a Sant Joan de Penyagolosa. O vere Deus. Tots els camins solitaris despertaran al ritme dels bordons de fusta quan toquen a terra i marquen el pas. O vere Deus. La màgia d’un cant amb veus d’home que ve d’un altre temps, i que demana pau, salut i aigua del cel, tornarà a impactar a centenars de visitants. I en sent demà milers d’imatges circularan per la premsa i les xarxes socials.

Però als anys 70 del segle XX, quan els Pelegrins arribaven al seu destí, només els esperava el santet. I la família de l’ermità, que va assumir de vegades més d’un paper en el ritual. Quan no pujaven coteros de Vistabella, la filla xicoteta es posava el roquet i feia d’escolanet.

Un cronista excepcional, el fotògraf Manuel Cruzado Cazador, va narrar en imatges la bellesa crua i aspra dels Pelegrins sense turistes, l’acollida dels darrers ermitans de Sant Joan de Penyagolosa i a Sunsi fent de cotero perquè no tenia un germà.

O vere Deus, trinus et unus.

Da nobis salutem et pacem et pluviam de Caelis.

Manuel Cruzado Cazador. 28 abril 1973

Manuel Cruzado Cazador. 27 abril 1974

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

El regal de Jesús Bernat: un llistat de 3570 topònims vius

El passsat mes d’agost de 2016 Jesús Bernat va fer una xarrada-homenatge als 33 informants del terme de Vistabella que al llarg de més de vint anys li han parlat sobre els noms dels llocs. Va ser el resum de Tot està batejat fet des del cap i des del cor.

Des del cap perquè la recerca bibliogràfica i documental demana coneixements específics, i molts anys de feina sistemàtica.

Des del cor perquè els informants que li queden vius tenen una mitjana de 80 anys i la seua cultura és de tradició oral, la majoria no han seguit estudis reglats i, en canvi, és gràcies a ells que s’ha pogut normalitzar una part del nostre patrimoni cultural.

Aquell homenatge era el preludi de la publicació de la tesi sobre la Toponímia de Vistabella: ara ja es poden consultar les 1305 pàgines que contenen els noms del nostre territori.

A més dels informants, Jesús Bernat s’ha recolzat en els mapes, per això ha comptat amb l’ajuda de Pau Fuster d’ El Tossal Cartografies: junts són autors del primer mapa normalitzat del nostre terme.

Per completar la investigació ha hagut de fer un buidatge de tota la cartografia que existeix sobre Vistabella des de 1911, i també ha hagut de transcriure les 12 Visures de la Setena de Culla corresponents al terme de Vistabella, que van des del 1555 al 1759.

No endevinaríeu mai les coses que s’aprenen llegint un cens del 1510, o un del 1812!

El resultat final és una suma de 3570 noms de lloc ordenats alfabèticament, 3570 notaris del nostre paisatge. La versió definitiva estarà completada l’any 2018, ara mateix encara n’hi ha errades tipogràfiques i estilístiques de diferent tipologia.

D’ara endavant este serà el diccionari que hem de consultar quan vulguem escriure correctament els noms dels 151 Km2 del terme. I com diu Jesús Bernat “… no tot el que hem dit pot ser definitiu. I això és motiu suficient per seguir escoltant el dictat de la natura d’aquesta extensa i bella vista, els mots savis i antics dels seus escassos masovers i els secrets que encara ens guarden els vells papers.”

Al Jesús de les paraules
massa coses que li devem:
com en les gràcies no n’hi ha prou,
fill del terme li posarem.

Fer fòllega

Fer fòllega és obrir camí en la neu, especialment després d’una forta nevada, i és un dictat de la natura segons el filòleg Jesús Bernat. Però heu de saber que és una expressió de les terres de Penyagolosa, aixina que pareix un dictat exclusiu de la natura de casa nostra: només apareix recollida com a locució verbal al diccionari normatiu valencià, el altres diccionaris es fan els sords, de moment.

2015-10-31-13_03_11-carretera-nevada-cerca-de-vistabella-con-vehiculo-y-conductorA les terres de Penyagolosa, a la mirada innocent i sorpresa mentres cau la neu sempre li segueix la suor de la pala per restaurar el pas. Abans que les màquines llevaneus arribaren a Vistabella, als anys 90 del segle XX, una gran part de la fòllega era un treball comunitari:  a requeriment de l’ajuntament un home de cada casa havia de col·laborar per fer camí si s’havia de treure de casa un malalt, o a una dona se li complicava el part, posem per cas.

Però de l’esforç vital de fer fòllega perquè la vida del territori no s’apare de tot també se n’aprofiten els turistes. A inicis del segle XX uns pocs privilegiats ja pujaven des de València en cotxe només per mirar i xafar neu.

2015-10-31-13_03_54-carretera-nevada-cerca-de-vistabella-con-vehiculo-y-conductor-de-pie

Carretera nevada prop de Vistabella 12.02.1930. Fotos preses de l’Arxiu d’imatges de Castelló de la Biblioteca digital de l’UJI

Al segle XXI, la democratització del transport particular i la millora de la carretera ha convertit els visitants en autèntica invasió, i el significat de fer fòllega s’haurà d’ampliar: primer va la fòllega per deixar eixir als habitants i el bestiar del territori, i després la fòllega per deixar entrar els turistes. Al romanticisme cooperatiu de sobreviure l’ha succeït l’imperatiu individual de poder aparcar. Fer fòllega: mai una paraula tant antiga ha estat de tanta actualitat.

Argilagues

Moltes generacions d’habitants del territori de Penyagolosa i rodalies van haver de socarrar i netejar la pell dels bacons en foc. Les argilagues [Ulex parviflorus] ben seques, enceses a la punta d’una forca, pareixien un homenatge al Sant Antoni protector i la seua olor primitiva de cremat posava punt final al ritual del sacrifici, i donava pas a la feina dels toscadors, o tosqueros, que al rascar en pedra tosca deixaven la pell de l’animal blanca i lluent.

Però als anys 70 del segle XX, l’olor dels cremadors de gas va estalviar els hòmens haver d’anar a tallar argilagues, carregar-les damunt dels matxos i amuntonar-les als carrers. El foc controlat del gas va facilitar el treball i va esborrar l’olor del fum natural, la màgia de la flama gran i la potència enèrgica de l’argilaga cremant.

matanca_porc_1

[Cremador de gas] c.1965. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Ramon Salvador Celades.

 SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a: arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ

Tot està batejat, diu Jesús Bernat

El filòleg Jesús Bernat Agut farà una xarrada el dia 5 d’agost a les 18.00 hores a l’edifici de l’antiga presó. Vol agrair l’ajuda que durant molts anys  ha tingut de part dels seus informadors sobre la toponímia del territori, per això explicarà en directe el procés i les anècdotes que ha viscut per crear la seua tesi doctoral, la que ha servit per normalitzar els nostres mapes.
informants
Jesús Bernat, després de voltar els termes d’Atzeneta, Xodos i Benafigos, va començar a passejar pel nostre territori l’any 1998, acompanyat per Salvador del Tossalet (un esquilador d’aquells de la colla de Xodos), Ramon de l’Albagés i Raimundet. Després van vindre Raimundo del Tossal, Manolo del Mas de la Torta, Basílio del mas de la Lloma, Otílio del mas de Gil, Navarrete del mas de Trigos, Encarna del Mas de Rosca i molts altres: mireu el seu aclaridor mapa d’informadors de Vistabella.

Tots els noms de tradició oral dels nostres veïns han sigut estudiats i fixats per Jesús sobre el paper, per això hem recuperat un tossal d’Esclaramunda, una Foia d’Ores i un pouet d’en Porcar.

Vingueu el dia 5 d’agost a la conversa que tindrem a l’antiga presó i sabreu per què “Tot està batejat. Els noms de lloc del nostre terme“.

IMG_1948

Cànter o canterell

L’any 1961 no hi havia aigua corrent a les cases i per això es van ubicar fonts a la plaça del Dau i a la placeta per facilitar la vida al veïnat.

sedone_març

[Cànter o canterell] 1961 Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Lola Miró Salvador

La canalització de l’aigua potable l’any 1965 va fer desaparèixer les fonts de les places, però també ha fet perdre molt del vocabulari que acompanyava el fet de carretejar l’aigua. Paraules tant fantàstiques com ampolla, marraixa, canterella i capçana no han viscut d’igual manera des de que les aixetes van entrar a les cases.

L’empobriment del nostre vocabulari respecte dels recipients per contenir aigua és evident. Sabríeu distingir -com les xiquetes de la imatge- un cànter d’un canterell?

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ