La làpida més antiga del cementeri

1851, desembre 11 (Vistabella del Maestrat). Memoria de Vistabella y su administración municipal

La construcció del cementeri actual data del segle XIX, en la Memoria de Vistabella y su administración municipal que conservem a l’Arxiu Municipal de l’11 de desembre de 1851 ja apareix citat el cementeri fora de la població, però no tenim vestigis que ho demostren dins el recinte. Era un temps que els enterraments es feien a la terra i es marcaven en una creu de fusta, gravada en el nom i les dates referents al difunt, però el pas dels dies és implacable amb la fusta que està a l’aire lliure i més en les dures condicions climàtiques de Vistabella.

Per això del segle XIX només queda un testimoni: la làpida de marbre blanc que evoca la història singular dels mestres Dolores i Rigoberto que ja vos hem explicat.

L’any 1895 una mort excepcional va encarregar una làpida que recordara per sempre l’amor i el dolor proporcional de la seua pèrdua: Dolores Redón tenia vint-i-cinc anys quan va morir i el seu home, Ribogerto Belda,  va quedar viudo i en un xiquet de 28 dies.

Al llarg de 122 anys la làpida en memòria de Dolores ha canviat de lloc un mínim de tres vegades, i només ha perdut la creu que la coronava. Ara, al reconstruir la seua història, se li ha buscat un espai per retre-li l’homenatge que es mereix com a mestra rural i per ser la làpida més antiga del nostre cementeri.

Anuncis

El benifet del raval de Sant Joan

Els trossos de terra més citats a Vistabella són els bancals, però la llista de totes les paraules que defineixen les terres per cultivar és més llarga: hort, freginal, heredat, artiga, tancat, sort, quadró i benifet també són un patrimoni que hauríem de conservar.

Benifet significa benefici, i té els seus orígens en l’època feudal. Fa referència a la concessió de terres feta per un senyor a un conreador a canvi de certs pactes i obligacions. Coneixem alguns benifets que van arribar al segle XX, com els del tio Federico, davant de la font de Dalt o baix de les escoles: trossos de terra en molt bona ubicació, al costat del poble mateix i que han desaparegut al ser engolits per la construcció de cases.

Però al raval de Sant Joan encara se’n conserva un:  el benifet de don Ramon, una paret de pedra voreja un tros de terra que ara no es cultiva i emmarca una paraula en perill d’extinció.

[L’equilibri de les nòvies] 1951. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Tonica Moliner Safont

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Dolores i Rigoberto, mestres rurals

Ara fa poc més de tres anys, recent inaugurat el blog, vam rebre un correu electrònic:

Mi abuelo Rigoberto fué maestro de escuela en el período 1892 a 1896 en Vistabella, según relato en un libro de historia familiar al que le dedico varias líneas y una foto del abuelo de 1895.
Caso de estar interesados en la foto e incluso en la descripción se la podría enviar.
Fernando Belda
Málaga

Vam contestar de seguida i vam estirar del fil dels documents, amb el resultat d’ un relat de mestres, amor i mort a Vistabella que volem contar-vos.

[Escola de xiques] c.1887-1897 Dolores Redón podria ser la mestra vestida de blanc. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra

Aquesta història transcorre durant quatre anys a finals del segle XIX, quan les potes dels cavalls marcaven la velocitat i la carretera era un camí de terra. Quan Vistabella estava a catorze hores de Castelló, tenia més de dues-centes cinquanta cases i uns cent masos habitats.

El dia 14 de gener de 1893 va arribar a Vistabella un mestre, de nom Rigoberto Belda, que acabava d’aprovar les oposicions. Era de Xàtiva, tenia 22 anys i cobrava un salari de 825 pessetes, uns 5 euros actuals. 

Rigoberto Belda, mestre d’Instrucció Primària a Vistabella. 1895. Fons familiar Fernando Belda Vallés. Foto J.Derrey

Al cap d’un any es va casar en una de les mestres del poble, Dolores Redón Izquierdo, que era de Cortes de Arenoso. Mai no sabrem si es van fer nòvios a Vistabella, o si ja es coneixien d’abans perquè ella i les seues germanes, Maria Purificación i Carmen, també havien estudiat a l’Escola Normal de València, com havia fet Rigoberto. Sí que sabem del cert que a la família d’ella tots eren mestres, son pare, Jaime Redón Vives, era de Mora de Rubielos i sa mare Dolores era de Jérica.

Dolores i Rigoberto vivien al número 9 del carrer Sant Roc, i el 4 de setembre de 1895 va nàixer el seu fill Rigoberto Germán Belda Redón. La seua història d’amor acabaria pocs dies després: Dolores va morir d’una infecció a conseqüència del part quan encara no existien els antibiòtics, consta com a “septicèmia puerperal” en el certificat de defunció. Era el dia 22 de setembre, quan ella tenia 25 anys i el seu fillet 18 dies. Va ser enterrada al nou cementeri del poble, només feia quatre anys que s’havia tret des de dins del casc urbà a les afores, i una làpida de marbre blanc encara la recorda passats més de cent anys.

Acta de Defunció de Dolores Redón Izquierdo. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

Acta de naixement de Rigoberto German Belda Redón. Registre Civil de Vistabella del Maestrat

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Rigoberto va acabar el curs, però el 29 d’agost de 1896 va marxar de mestre a Montanejos i després a Guadasuar. Es va tornar a casar l’any 1900 i va tindre vuit fills més en la seua segona dona.

El fill de Dolores que va nàixer a Vistabella també va ser mestre i va exercir -ironies de la vida- a un poble anomenat Dolores, a la província d’Alacant.

Correspondència municipal 1936-1937

Obrim una nova exposició virtual dedicada a la correspondència municipal de l’Ajuntament de Vistabella entre 1936 i 1937. Un periode determinant per entendre els esteveniments previs a la guerra civil i el seu desenvolupament al llarg de 1937.

L’exposició virtual que inaugurem completa el treball de digitalització i descripció de les cartes rebudes a l’Ajuntament de Vistabella entre 1936 i 1937 que vam encetar l’estiu de 2014 on vam seleccionar i publicar en l’apartat Correspondència Municipal. Per això, ara volem  presentar-vos la mostra ampliada en alguns dels documents que creiem que fan un relat d’aquells dies intensos i complexos, en l’afany d’aprofundir en la història de Vistabella i obrir l’arxiu municipal per a descubrir informacions del nostre passat més recent.

L’hem estructurada en diferents punts temàtics:

  1. Les Rogatives a Sant Joan de Penyagolosa
  2. Els partits republicans
  3. L’Ajuntament de Vistabella
  4. Bandos
  5. Circulars
  6. Escola republicana
  7. Camp d’aviació
  8. Els refugiats
  9. Telecomunicacions
  10. La guerra

Esteu convidats a navegar per la plataforma que permet diferents visualitzacions i recerques per paraules al buscador. També apropar-vos al contingut i forma dels documents: als segells de les institucions o a les firmes de les persones que van ser protagonistes.

L’enllaç DIRECTE dins de l’apartat : EXPOSICIONS VIRTUALS DE L’ARXIU DE VISTABELLA.

 

Nou anys de trenes

Un pentinat característic de meitat del segle XX i que en el pas dels anys ha caigut en desús són les trenes de les xiquetes. Herència pràctica d’èpoques quan les famílies no podien dedicar temps a rentar sovint ni pentinar diàriament les criatures, els cabells trenats dels anys 50 i 60 uniformaven les xiquetes tant o més que les bates d’escola.

Fins que es prenia la comunió als vuit anys, un sagrament que era socialment obligatori. Els cabells llargs de les trenes permetien fer monyos i recollits alts per lluir vels blancs amb els vestits de la festa de la comunió, o portar cabells llargs amb coronetes de flors.

Però als nou anys es tallaven les trenes a ras: un ritu de pas cap a l’edat adulta; amb l’inici de la pubertat les trenes s’havien acabat.

[Nou anys de trenes] 1966. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Estrella Sáenz de la Torre

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

 

Visures de ploma i tinta

La Setena de Culla, nascuda el 1345 i formada per 7 pobles: Culla, Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat, Benassal, La Torre d’en Besora, Benafigos i Vilar de Canes, tenia una llei comuna per defensar i compartir els interessos ramaders. També coneguda com  “Comunitat d’Herbatge” va comprar els drets d’explotació dels recursos pecuaris i forestals a l’orde de Montesa: aquest és l’origen dels nostres camins rals i drets de pas.

Les Visures són documents escrits a mà per un escrivà, testificades per un notari, on estan especificats els camins, assagadors, fonts, mallades, abeuradors i els comuns d’herbatge de tot el terme.

El verb visurar significa reconèixer o examinar visualment, per tant cada 8, o 10 o 14 anys -i després de fer un jurament d’honestedat- els síndics i prohoms encarregats recorrien el territori a peu i prenien nota de tot el que era de tots: que les fites dels camins no s’hagueren canviat de lloc, que els pous estigueren nets o que ningú no havia llaurat dins el pas.

Tota la nostra toponímia ja està en les Visures perquè estan redactades amb molta precisió, la seua finalitat era vigilar el manteniment, i per tant el bon funcionament, de les comunicacions i serveis bàsics de l’economia de la Tinença de Culla: la xarxa ramadera.

visura1658_800p

Capçalera de la Visura manuscrita de l’any 1658 sobre el terme de Vistabella: feta en 10 jornades, entre el 17 de juny i el 10 de juliol. Arxiu Municipal de Culla. Foto de Jesús Bernat Agut

Devem al nostre filòleg, Jesús Bernat Agut, la descoberta de les nou Visures del terme de Vistabella que estan guardades a l’Arxiu Municipal del poble de Culla, i que corresponen als segles XVI, XVII i XVIII.

A l’Arxiu Municipal de Vistabella també es conserven tres Visures, ara acabades de restaurar, que corresponen als segles XVII i XVIII:

  • Visura dels Masos i Passos. Any 1688. Feta entre el 30 de juny i el 13 de juliol de 1688 és el document original més antic de l’Arxiu Municipal.
  • Visura General de la Vila de Vistabella de 1759.
  • Visura General de Passos, Mallades, Abeuradors i Comuns d’Herbatge de la vila de Vistabella feta en lo any del naiximent del senyor, 1769.

Les Visures estan escrites en valencià que era la llengua oficial del Regne de València dins la Corona d’Aragó, fins i tot les del segle XVIII. Recordem que l’any 1707 el Decret de Nova Planta del rei Felip V de Borbó va abolir els Furs i va imposar per llei el castellà com a llengua de l’administració, però el valencià era la llengua que coneixien els escrivans i la van seguir utilitzant fins al segle XIX.

Any 1688. Visura dels Masos i Passos. Arxiu Municipal de Vistabella del Maestrat. Foto d’Elvira Safont

 

 

 

 

 

L’arcada de Sant Bertomeu del Boi

Va haver un temps que, a Vistabella del Maestrat, o eres de Sant Joan o eres de Sant Bertomeu. A l’època medieval el món es va organitzar al nostre territori en una dualitat perfecta: dos sants, quatre peirons, dues ermites, dues fonts de camí. I provessons. Sant Joan de Penyagolosa per al Pla Amunt i Sant Bertomeu del Boi per al Pla Avall, l’Alforí per beure quan baixes de dalt i el Fontanal per beure quan puges de baix. Un món ben equilibrat.

Però el segle XX va despoblar primer el Boi i després el Pla Avall, i la vida va perdre l’estabilitat: l’ermita de Sant Bertomeu va tancar, i Sant Joan va concentrar tota la fe, les provessons i les visites des dels anys seixanta del segle passat.
Van buidar Sant Bertomeu fins el seu campanar de cadireta i l’ermita va arribar a allotjar ramats d’ovelles. Però els temps canvien: els masos abandonats estan recuperant els teulats, el poble de Culla refà a peu el camí dels seus avantpassats cap a Penyagolosa i passa a saludar el sant del Boi, i el poble de Vistabella torna a cantar-li els gojos i a fer un bureo a la seua era cada 24 d’agost.

L’arcada de Sant Bertomeu acull visitants des de l’any 1588 en un entorn natural privilegiat i desconegut per al turisme de masses. A la seua resistència antiga ha afegit la paciència d’esperar durant cinquanta anys que nosaltres recuperarem l’equilibri, i l’ermita la campana.

[L’arcada de Sant Bertomeu] c 1967. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Enrique Barreda Peris

[La penúltima campana] c 1962. Arxiu de Vistabella del Maestrat. Fons familiar Maria Pitarch Salvador

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SE DONE A SABER que qui conega a les persones que falten identificar en la foto ens envie un mail a arxiuvistabella@gmail.com, esafont@gmail.com o silviaolaria@gmail.com

Si voleu vore el procés d’identificació CLIQUEU ACÍ DAMUNT

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.