Arxiu d'etiquetes: repressió

Un record per a 7 veïns de Vistabella del Maestrat

El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló va organitzar l’1 de novembre de 2016 un acte en record i homenatge a les víctimes de la repressió franquista al cementiri civil de Castelló.

Durant la dictadura molts familiars van continuar recordant als seus, també l’1 de novembre en el cementiri civil, amb por, en silenci, però donant testimoniatge de memòria, resistint-se a l’oblit. Anys més tard durant la democràcia els homenatges a més de familiars van ser públics, organitzats per partits, sindicats o col·lectius de memòria.

Van començar a realitzar-se a la fi del segle XX i principis del segle XXI recerques i treballs que ens van descobrir la veritable envergadura de la repressió franquista i hui en dia sabem que en el cementiri de Castelló prop de mil persones van ser enterrades -la major part d’elles executades a poca distància, al Riu Sec-, i transportades a la fossa, on els seus cossos alineats un al costat d’un altre van ser dipositats en files cavades a la terra. Totes aquestes persones no van ser jutjades amb les mínimes garanties legals, van ser víctimes de la venjança que genera la violència política perquè a la víctima no se la valora per la seva ideologia ni pels fets que la persona va realitzar en vida. A la víctima la caracteritza la seva innocència al patir injustament una violència.

A Castelló el nostre grup va realitzar diferents estudis gràcies als quals va aconseguir identificar a les víctimes i posteriorment esbrinar la seua aproximada localització en la fossa oferint així públicament aquesta informació a les seues famílies i a la ciutadania en general. Es va constatar com 530 víctimes de la repressió, de les prop de 1.000 soterrades al cementiri, reposen en la fossa del cementiri civil i la resta a les fosses del cementiri catòlic.

2De les 14 víctimes mortals de la repressió franquista a Vistabella 7 van ser soterrades al cementiri de Castelló. Quatre d’ells es troben soterrats al cementiri civil i podem conèixer l’ubicació a la fossa on reposen els seus restes; es tracta de Bartolomé Safont Clèrig, Rodrigo Tena Allepuz, Gil Pons Solsona i Benigno Miravet Escrig, els dos primers disposen d’una sepultura al recinte on sovint als seus familiars  mantenen en flors viva la flama de la seua memòria. Els altres tres de Vistabella soterrats al cementiri, Bernardino Allepuz Alcón, Francisco Peris Escrig i Ramón Escrig Escrig, ho van ser a les fosses del cementiri catòlic i les seues restes van ser traslladades a l’ossari.

Gràcies a un projecte realitzat pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Castelló, aquest 1 de novembre de 2016 la totalitat dels noms de les víctimes i per tant d’aquests set de Vistabella, consten en unes plaques que seran testimoniatge de la història, inaugurant-se així un memorial democràtic que també interpreta i dona informació sobre la fossa, les víctimes i l’etapa històrica en la qual els va tocar viure i morir. D’aquesta forma gràcies a la memòria es fa present el passat, el dels vençuts i la democràcia actual salda un deute amb el seu passat, el de les víctimes que no va quedar recollit i reconciliat en la transició.

1Es reconeix la injustícia que se’ls va fer en vistes a un futur que allunye la violència de les nostres vides. No podem reparar el dany però sí rescatar a la víctima de la indiferència i de l’oblit. Bartolomé, Benigno, Gil, Rodrigo, Bernardino, Francisco i Ramón han sigut objecte d’un acte de memòria i per tant de justícia, recordant a unes persones mortes i soterrades fora del seu poble, amb els seus noms i cognoms, com a testimoniatges de la injustícia que durant tants anys va representar el seu oblit.

 

Juan Luis Porcar. Membre del GRMHC

Anuncis

Festa del llibre: llibres lligats al territori

Llegir i entendre és alguna cosa;
llegir i sentir és molt;
llegir i pensar és tot el que es pot desitjar.

Creació d’un autor anònim que fem nostra perquè replegue l’esperit del 23 d’abril, la festa del llibre. Per celebrar-la, i perquè pugueu triar, vos recomanem dos llibres ben diferents però lligats als territori:

fem_safareigFem safareig, d’Agnès Vidal i Vicedo (Edicions del Bullent) Un llibre entretingut que dóna veu a trenta dones que anaven a rentar als llavadors, un espai que era un veritable centre social on es podia xerrar de tot.

L’obra porta incorporades fotografies de llavadors reals, de manera que dóna valor a aquestes construccions que formen part del patrimoni material que encara conservem als pobles menuts, i també posa de relleu el patrimoni immaterial relacionat en una activitat quotidiana vinculada al treball de les dones.

tragedies_silenciades

 

Tragèdies silenciades. Repressió franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià, de Raül González Devís (Editat per la Universitat Jaume I i la Universitat Rovira i Virgili)

Un fenomen silenciat i no prou investigat: la repressió franquista a finals del anys 40 a les comarques del nord de Castelló. Les tragèdies humanes succeïdes i la dificultosa localització i tractament de les fonts donen com a resultat una obra necessària per a entendre el nostre fosc i conflictiu passat immediat.

A més d’explicar les estratègies, els agents i les formes de la maquinària repressiva franquista, l’autor descriu els casos més flagrants de violència entre 1945 i 1951. Des d’Els Ports fins al Maestrat, passant per l’Alcalatén i La Plana es produïren autèntics crims d’Estat que, a més d’esclafar els sectors potencialment hostils al règim, foren guerrillers o no, i de buidar de pluralisme polític la zona, van ajudar a estabilitzar el seu sistema dictatorial i a garantir la seua hegemonia. I van crear una por palpable fins avui en dia.

Feliç dia del llibre!!!

De Vistabella a Mauthausen

Jose_robres_monferrer

Partida de naixement de Jose Robres Monferrer. Registre Civil de Vistabella

José Robres i Alejandro Folch van nàixer a Vistabella només en 7 anys de diferència, un al mas de Xaparra i l’altre al carrer del Roser, per això és probable que s’arribaren a conèixer encara que segurament van créixer per separat. Sabem que la família d’Alejandro va emigrar i es va instal·lar a la província de Barcelona: van viure al carrer del Pont 22 de Caldes de Montbui, on el seu germà Ramon va arribar a ser regidor de l’Ajuntament per la CNT el 1936.

Però José i Alejandro no només van coincidir en el lloc del seu naixement,  les circumstàncies tràgiques dels anys d’història que els va correspondre viure els van tornar a unir en el seu trajecte final: els dos van morir l’any 1941 empresonats al mateix camp de concentració dels nazis, a Mauthausen, al nord d’Aústria.

Partida de naixement d'Alejandro Folch. Registre Civil de Vistabella

Partida de naixement d’Alejandro Folch Gómez. Registre Civil de Vistabella

Això significa que van lluitar per la causa republicana i que, en perdre la guerra, es van haver d’exiliar cap a França, i allà van coincidir amb la segona guerra mundial: els republicans empresonats a Europa pels nazis alemanys eren classificats als camps de concentració com a presoners polítics (portaven un triangle roig a la roba que els identificava), però al de Mauthausen van tindre pitjor identificació, eren considerats com a apàtrides (portaven un triangle blau).

Dels més de 7.000 presoners espanyols tancats en camps de concentració nazis, només en van sobreviure 2.000.

 

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Alejandro Folch Gómez, nascut el 06/08/1910 a Vistabella del Maestrat, fill de Dolores i Alejandro, va passar per l’Stalag XII-D, amb el núm. 56.568, va entrar a Mauthausen el 25/01/1941 amb el núm. 3857, va passar al camp de Gusen el 24/07/1941, on mor el 19/10/1941, als trenta-un anys d’edat.

José Robres Monferrer, fill d’Aurelio José i Eliodora va nàixer el 1903 al mas de Xaparra, va passar per l’Stalag XII-D, amb el núm. 36.637, va ingressar a Mathausen amb el número 4370 on va morir el 31-XII-1941 als trenta-set anys.

Dades recuperades de: Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa, editada pel Ministeri de Cultura de España el 2006

Informació al web Vallesans als camps nazis, treball de recerca de Núria Sala.

Informació al web Deportados.

Sobre la repressió d’altres presoners de Vistabella vegeu també: Últim ajuntament de la República

Reportatge al Diari Mediterraneo de 20/03/2016 de Xavi Prera. La vida y la muerte, de Vistabella a Mauthausen.

La sega, de Martí Domínguez

Gràcies Martí.
Per donar-nos als masovers la veu que mai no vam tindre.
Per fer etern un paisatge de pataques i blat.
Per ser valent, i dir clar i ras que la nostra vida no valia res.
Per fer la justícia de publicar el nostre patiment.
Per entendre els valors impagables del nostre món,
i convertir-los en poesia.
Gràcies Martí del mas de Pep del tio Solanes del Pla Amunt de Vistabella de Maestrat.
Per ser un dels nostres.
Perquè un és de tants llocs com li caben al cor.

No teniu opció, heu de llegir “La sega“: una novel·la necessària i vital, magnífica i valenta. Recomanada per veus de prestigi ha venut la seua primera edició en només un mes!

L’escriptor, periodista i científic Martí Domínguez ha recreat les històries de maquis i guàrdies civils que hem sentit explicar a mitja veu els que som de Vistabella del Maestrat.  A mi només m’agradava escoltar les que acabaven bé, com aquell 12 d’octubre -festa de la guàrdia civil- quan els maquis van serrar, amb un tronçador, quatre postes de la línia elèctrica que baixava d’El Puerto, i van deixar el poble sense llum i sense festa.

Però “La sega” és més que això: la nostra toponímia, la nostra neu, els nostres desapareguts, les nostres muntanyes i els nostres camins seran per sempre part de la literatura perquè han ajudat a dibuixar un món -ara ens coneixerà molta gent- que defense la dignitat dels nostres masovers. La nostra.

Epifanio, fuster desaparegut el 1947

Publiquem l’article que, des del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica, han elaborat per començar a reconstruir la història d’Epifanio Pitarch Gascó, fuster del carrer Sense Cap, que va desaparèixer en la repressió franquista de l’any 1947.

fotogrup_epifanio

c.1923 [Davant la paret de La Cotxera.] Epifanio Pitarch Gascó i la seua dona Francisca Tena a l’esquerra de la imatge. Fons Arxiu de Vistabella del Maestrat

EPIFANIO, LA MEMÒRIA RECUPERADA A LA RECERCA DE LA VERITAT

Juan Luis Porcar. Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló

La postguerra va ser una llarga nit d’hivern per a Vistabella i per a moltes poblacions de l’interior de les nostres comarques. Una llarga nit que va portar penúries econòmiques i alimentàries, por i silenci, sospita i delació, un ferri control sobre la població rural a afegir sobre la ja dura vida quotidiana, sobre el dia a dia de gents humils, de masovers que ara com mai sentien inseguretat sobre la seua pròpia vida i la de les seues famílies.

Eren conscients que les persones no addictes o desafectes al règim franquista podien ser castigades i inclús eliminades. La presència de la guerrilla antifranquista per aquestes terres va ser el pretext utilitzat per l’Estat per reprimir a la població i estendre per tot el territori una sèrie de mesures -la política de “terra cremada” del general de la Guàrdia Civil Manuel Pizarro-, amb la imposició del toc de queda, el desallotjament de les masies, les pràctiques abusives i la pressió sobre una temorosa població civil que podia desembocar en crims indiscriminats mitjançant l’aplicació de la “ley de fugas”; serien les empremtes que les urpes del capità Lobo deixarien en tota la comarca.

Epifanio Pitarch Gascó era un dels dos fusters que habitaven a Vistabella l’any 1947. No hi ha res més dolorós que trobar la mort sense buscar-la, va succeir en la Guerra Civil i també en la postguerra, i això li va succeir a Epifanio. Va desaparéixer com desapareix la boira un matí d’hivern, en silenci, com no podia ser d’una altra manera en aquell lloc i en aquell temps, tal vegada per trobar-se en l’hora i el lloc equivocat. Ningú no es va atrevir a preguntar per ell ni es va parlar a la taverna, al carrer, a la plaça, tal vegada sí es va comentar a les nits en la intimitat d’alguna llar; com si no haguera passat res, la seua desaparició durant molts anys va ser acompanyada per la sensació de la seua inexistència. El temps es deté per a les víctimes, però el desaparegut planeja sobre la comunitat com un espectre que exigeix justícia, la societat no pot continuar com si res haguera ocorregut. Quan no es pot anomenar o parlar d’algú, quan és oblidat per aquells que el recorden o quan estos han mort, es pot dir d’alguna forma que no ha existit. L’oblit sella la mort de tot aquell que alguna vegada va existir, i això no ho desitgem de cap manera, sobreviurem mentres se’ns recorde.

Fa anys, a l’agost de 2007 un missatge escrit per Pili, una néta, en una web de memòria històrica, demandant informació sobre què va passar amb el seu iaio, va fer retornar el record d’Epifanio als nostres temps. La notícia va ser arreplegada i comentada per alguns membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló que junt amb diferents persones vinculades al poble de Vistabella i sensibilitzades amb la seua memòria havien començat a realitzar excursions, entrevistes i a recollir informació sobre aquest passat tan recent i al mateix temps tan fosc; ja coneixien el cas de Pedro i del tio Manolo, dos masovers del mas de Montsó també desapareguts en aquell temps i el seu tràgic final, juntament amb el fill d’un d’ells treballaven activament amb l’objectiu de recuperar la seua memòria, localitzar els cossos i aclarir la veritat, en altres paraules, reparar a les víctimes i els seus familiars. Es va arreplegar informació oral sobre allò que va succeïr amb Epifanio, tasca gens fàcil, perquè el silenci i la falta de dades a causa del transcurs del temps va ser una constant en molts moments, es va parlar amb un descendent que poc ens va poder dir, alguns testimonis van indicar notícies contradictòries sobre la seua localització, Intentaven estirar de nou del fil de la història, que fa molts anys s’havia perdut en la boira de l’hivern del 47, en el silenci i en l’oblit.

Però l’abril de 2015 eixe fil va recuperar nou vigor, un correu d’Eva, una altra néta d’Epifanio, al blog de l’Arxiu de Vistabella va ser la raó. Les seues paraules ens van transmetre les seues incerteses i van evidenciar que la falta d’informació era comú en tots nosaltres, junt amb l’angoixa d’una família que durant anys en silenci sempre es va preguntar que va ser del seu pare, del seu avi… on trobar-lo. Les impulsores del blog sobre història i memòria de Vistabella i el col·lectiu de memòria van reprendre novament amb una reforçada il·lusió aquesta tasca d’investigació i de contacte amb la família, per a donar ara nous passos per recuperar la identitat d’una persona desapareguda, fins fa poc pràcticament inexistent i oblidada per a tothom. Els contactes per correu electrònic van obrir xicotets camins en l’embull de l’oblit, apareixen imatges del poble, dels seus carrers, de famílies que es coneixen i recorden. Des de Barcelona la família d’Epifanio va reconstruint i teixint la seua història més personal, íntima i fins fa poc secreta: coneixem documents… el llibre de família, la declaració de la desaparició; i també es va dissipant la boira i la por que cobria els seus records. Ens contaven que en el passat ja van haver-hi intents de recuperar aquells records, desitjos de conèixer la veritat, que van xocar contra aquell mur infranquejable de silenci quan es gosava preguntar per allò que per a alguns molestava. Ara la memòria retorna al nostre present, la seua força consisteix a obrir expedients que la història o el dret donaven per definitivament tancats.

Epifanio, segons li van transmetre a la seua filla, va desaparèixer en el camí de Llucena i ja res més se’n va saber d’ell. Pronunciar ara el seu nom i els seus cognoms és fer present i nítida aquesta figura fins ara difuminada, és deixar constància de l’existència i de la identitat d’aquells que van viure la tragèdia en el seu paper de víctimes. A poc a poc coneixem més sobre la seua vida i la seua persona, sobre l’humil fuster que va treballar en els bancs de l’església del poble i a l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa. Qui sense deixar rastre als 48 anys va desaparèixer de la vida de la seua comunitat, torna ara a ella en forma de memòria, de record. Sabem també qui era la seua dona, valenta i amb coratge, entre la por i el dolor va denunciar la desaparició del seu marit quan no era gens fàcil fer-ho, es va obrir pas en la vida tirant endavant a la seua família. La història d’Epifanio sacseja la nostra consciència i ens fa assumir la responsabilitat de que seguisquen existint aquells que ja morts creiem que han de sobreviure. Sabem també que la seua néta Eva estira amb força d’aquest fil de la memòria i de la història, una foto fosca ens mostra la imatge d’un país en gris i negre, els rostres d’Epifanio i Francisca ens parlen de silenci, del treball, de la duresa de la vida.

Epifanio té dret a ser recordat com a molts altres als quals se’ls va negar aquesta possibilitat. No hi ha immortalitat però hi ha memòria, i el nostre compromís moral ha de ser recordar a aquells als quals se’ls va fer morir, desaparèixer, caure en l’anonimat com si no hagueren existit. La memòria qüestiona el nostre present, construït sobre l’oblit, la memòria d’Epifanio és la memòria moral d’aquells innocents que van morir sense raó. És la seua innocència la que qüestiona qualsevol sistema polític, encara que siga el de la democràcia, si aquesta accepta com a preu del seu èxit l’oblit de la injustícia comesa.

Segona edició d’El Temps Perdut

pres_Argot1

Imatge enviada per Josep Lluís Ruiz Guasch

 

El dia 24 de març de 2015 s’ha presentat a la llibreria Argot del carrer Sant Vicent de Castelló la segona edició del llibre sobre la memòria històrica del nostre poble: El Temps Perdut.

Això significa que la primera edició es va exhaurir perquè l’interès pel tema és evident.  Estaven presents els coordinadors de la publicació Juan Luis Porcar i Antonio Giner -membres del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló-. Va presentar i cloure l’acte Ximo Gual Arnau, professor de la Universitat Jaume I, mentre que els parlaments i exposicions van estar a càrrec dels autors Martí Domínguez i Francesc Mezquita.

Que els assistents ompliren el local és un bon presagi per a una tercera edició.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Últim Ajuntament de la Segona República

Les Eleccions Generals de febrer de 1936 van ser les últimes de la Segona República. Els càrrecs electes votats democràticament van ser represaliats acabada la guerra: se’ls va aplicar la Ley de Responsabilidades Políticas. En aquest document del 23 de gener de 1941 podem llegir un inventari dels càstigs que van haver de patir.

condemnes_ajuntament36       presoners_franquisme3-1

AMV03918. Informes i depuració. Fons Falange. 23/01/1941

Si voleu consultar els noms de persones represaliades de Vistabella i on es troba el seu expedient consulteu: Victimas de la Guerra Civil y Represaliados
Feu la recerca en el buscador sencillo per “Vistabella”